Crítica "Flex Flex"

Aquesta obra és un espectacle de dansa contemporània, format per quatre dones i un home.
Abans de res cal dir que era un espectacle dirigit a un públic més petit que jo i molt visual, amb molts colors i formes, això era molt interessant per un públic més petit.
Com molts espectacles de dansa estava estructurat de tal manera que no seguia un història o un fil conductor, que eren balls diferents sense una relació, per mi hagués estat molt més interessant que hi hagués hagut un.
Hi havia molts balls utilitzant objectes, com ara teles al voltant del cos i formaven figures o un ball amb una d’ells amb molta rova i traient-se-la o utilitzant cordes, el fet que utilitzessin objectes era interessant i feia que sigues més entretingut, hi feia que hi hagués un sentit en al ball, com ara quan la dona que ballava i es treia la rova, el fet de que es treies la rova creava un ball o quan el home jugava o “lluitava contra ells” amb els coixins creava una dansa.
També utilitzaven una pantalla audiovisual que per mi era una mica inútil, ja que solament s’utilitzava per passar d’un ball a una altre, creant uns espais (el mar, la musica) que seguidament eren ballats per les dones i el home, i per això per mi tampoc eren necessaris, perquè aquets espais els creaven ja suficientment les ballarines.
Però la mateixa pantalla audiovisual al final la utilitzaven per fer un ball molt interessant, perquè es veia a elles en la pantalla però multiplicades i invertides, feien un joc de moviments i com que anaven totes iguals, és creava efecte visual molt interessant.
La tècnica dels ballarins no hi entenc, però crec que era prou bona, res de espectacular però correcta.

La meva conclusió és que, crec que les idees de l’espectacle, vull dir el fet de jugar amb objectes, els balls... estaven realment bé, però els ballarins no ho mostraven tenien molta poca energia, no mostraven cap mena d’il•lusió que per mi és fonamental perquè a mi m’agradi un espectacle i aquest és el fet que en general no m’agrades l’espectacle, encara que hi hagin algunes coses que és evident que m’agradessin perquè estaven molt bé, com ara l’audiovisual final, el joc de coixins... Cal dir que, el fet de que no tinguessin energia potser era per culpa del públic, perquè era un públic difícil.