Brodas Bros

És un espectacle de dansa hip hop, on s’hi combina musica, ball i una mica de cant. Aquest espectacle ens mostra la cultura del hip hop, i els diferents estils que hi pertanyen .

Doncs bé, segons el meu punt de vista, els ballarins d’aquesta companyia, segons varem veure en l’espectacle, dominen diversos estils (dins de la cultura hip hop), són polivalents, això fa que l’espectador pugui veure els diferents tipus de ball que existeix en el carrer. Per altre banda aquests tenien la capacitat de mantenir el públic totalment entregat al seu espectacle, degut a la seva bona presència, energia i tècnica de la dansa.
Pel que fa a la música i els diferents sons del espectacle, crec que estaven molt ben aconseguits, ja que potenciaven moltíssim les imatges que es creaven en escena. Com a exemple poso quan els ballarins fan de rebots i els sons son de màquines, això fa que sigui molt més realista i que doni, realment, la sensació que són robots. Pel que fa a la música crec que era molt interessant sobretot quan apareixien musics ( saxo, batria i flauta travessera) que acompanyaven als ballarins, però que s’adaptaven a l’estil del espectacle, hip hop.
Les llums potencien molt la imatge visual del espectacle, en molts casos creaven efectes, molt especials, com per exemple quan només se’ls li veia els braços als ballarins i semblava que només fossin braços que volaven. D’alguna manera les llums donaven molta més importància a totes les imatges i balls dels ballarins.
Crec que en quant a la direcció busquen una forma molt comercial, que es vengui molt bé, i realment ho aconsegueixen, perquè omplen molts teatres a l’any. I el perquè de que vengui tant, és perquè els ballarins són molt bons, combinen música en directe i ball, hi ha un cert humor i impressionen al públic.
En alguns cassos hi havia un personatge humorístic, com un clown, crec que ha estat molt encertat posar un personatge així, perquè li dona ritme al espectacle i fa riure al públic. D’alguna manera és com una pausa entre ball i ball, que fa que el públic no s’avorreix de tant de ball seguit.

En fi, crec que en general aquest espectacle està molt aconseguit, perquè aconsegueixen motivar al públic, que gaudeixi i que s’impressioni.
En definitiva crec que tot està molt ben combinant, creant així un espectacle que es ben molt bé, és molt comercial.

La casa del abuelo

Una obra de teatre d’objectes on la autora, directora, actriu i disseny d’escenografia és Rosa Díaz, amb diverses col·laboracions.

En primer lloc cal destacar l’escenografia, ja que tot està molt ben elaborat, tot està molt ben detallat, formant de l’escenografia i de cada objecte gairebé una obra d’art, per no dir que ho és.
En segon lloc les titelles em semblen molt interessant del que estan fetes, materials com gomes d’esborrar, llepissós, cistells... En fi no són les típiques titelles que veiem en el teatre d’objectes.
Parlant a nivell interpretatiu i de manipulació de les titelles, em sembla molt interessant la interacció de la titellaire amb els titelles, a vegades parlant amb ells i altres vegades només fent-los interactua entre ells, això li permetia entra a dins de la història, la història no només incumbia a les titelles sinó a ella també. Per altre part els diferents registres de veu em semblaven molt adequats a cada titella, molt encertats i ben fets. També la interpretació de ella crec que és molt real, sembla realment que sent tot el que ha de sentir, vull dir que no ens enganya en quant el seus sentiments a dalt del escenari, sinó que ho sent realment tot, si s’ha d’emocionar, s’emociona, si ha de riure, riu, però de veritat.Em sembla una interpretació molt verdadera. Per últim vull destacar la propietat que tenia l’actriu per fer proper la història al públic, no creava una barrera entre l’espectador i ella, simplement ella estava a dalt de l’escenari i nosaltres gaudíem mirant des del seient.
L’escenografia (la taula del avi) es muntava i es desmuntava i en cada un dels calaixos i racons de la taula hi havia un espai diferent, crec això fa del espectacle a part de molt interessant, molt especials, amb molt de simbolisme, ja que d’alguna manera a dins de cada calaix, cada racó de la taula hi ha un record de la nena.
En quant a llums i so, la veritat és que no em van destacar, potser perquè no hi vaig parar a pensar, ja que les imatges que ens creava Rosa Díaz amb les titelles eren molt més potents. Només em van destacar les llums de la taula (escenografia) que estaven en diversos llocs a dintre de la taula, de manera que cada cop que canviava de lloc teníem una il·luminació per tal de veure-ho tot molt bé.
Un aspecte negatiu de la obra crec que és que tot és una mica massa petit, a vegades era dificultós per la vista veure-ho tot.

En fi, segons el meu punt de vista, és una obra emocionant i molt humana, propera al públic. I també és espectacular la quantitat d’imatges creades amb una sola taula, el treball d’escenografia i de titelles està molt elaborat i molt ben aconseguit. Una obra que val molt la pena veure, sobretot per el treball d’objectes que s’ha realitzat.

Experiències, canvis en les idees

La visita al centre penitenciari quatre camins va ser una experiència en part impactant i forta i per una altre part bonica i emocionant.
La primera imatge que vaig veure són totes aquelles reixes i murs, dins dels quals estan tots els presos, després per entrar varem haver de fer entregues de DNI i inspeccions per veure que no dugéssim cap tipus d’objecte perillós. Un cop a dins la sensació és gairebé claustrofòbica, les portes es van tancant a la teva esquena, els quadres, fets pels presos, tenen un simbolisme molt relacionat amb la no llibertat i abans de passar a la sala de actes, varem veure les sales de vistes, aquest va ser el moment més impactant per mi, veure la família i els presos en un espia tancat on els podien vigilar, em va semblar molt fort, em va sobtar molt.
Un cop a la sala d’espectacles o d’actes, em va canviar totalment aquesta concepció, em vaig tranquil·litzar, em vaig sentir molt més relaxat, simplement per l’aire, l’ambient que es respirava, totalment diferent al del principi. I un cop començada la obra em vaig oblidar de que estàvem en una presó, dels actors no me’n recordava que eren presos. No se per què era com si estigués totalment en un altre lloc. Algun cop em venia a la ment: “estic en una presó, i els actor són presos, què hauran fet per estar aquí?”, però no tenia més importància que un simple pensament passatger, com qualsevol.
I finalment al final de la obra els actors van baixar de l’escenari i varem estar xerrant amb ells sobre el procés de la obra i l’obra, com podria ser amb qualsevol persona.

Abans d’anar al centre de quatre camins quan pensava en un pres creia que d’alguna manera que no era humà, involuntàriament pensem (o almenys jo) que aquells que estan tancats a la presó no son com nosaltres, són d’alguna manera no humans. Doncs bé, entrant en una presó i veient els presos, aquesta idea m’ha canviat, i es clar que són persones, com nosaltres, però que en algun moment de la seva vida han volgut, han necessitat o simplement han fet un error, alguns més gran que d’altres.
D’alguna manera crec que m’havien inculcat a la ment que les persones que s’han saltat la llei, d’alguna manera o altre, no són persones. I gràcies a la visita m’ha canviat aquesta concepció. I a més crec que el poc contacte que tenim amb ells ens ho fa pensar tot això, a la societat no ens interessa saber res d’aquells que estan tancats, en aquell lloc, que no volem saber ni com és, ni on està, com menys en sabem millor.
Doncs per mi la visita a la presó m’ha extret aquesta idea ,equivocada, que tenia enganxada en la ment.

Electra

La obra d’Electra és de Sofoclés i en aquest cas està adaptada per Jeroni Rubió i Rodon i dirigida per Oriol Broggi.

Començarem parlant del text, crec que el text d’aquesta obra està molt ben adaptat i escollit. Han escollit la part més interessant de la obra, en el moment en que comença el conflicte de la obra. I sabent la complexitat del text d’Electra, crec que està molt ben adaptat perquè es pot entendre perfectament.
En quant a la direcció de la obra, crec que ha escollit una forma de fer que segons el meu punt de vista no ha funcionat massa bé. Crec que és un espectacle massa lineal, vull dir que durant tota la obra no varia quasi gents. Això es veu reflectit en la música, en tota la obra és la mateixa, també ho podem veure en la interpretació, molt similar al llarg de l’espectacle i amb una manca forta d’accions.
Una de les coses que crec que cal destacar eren el cor, la funció del qual era com la consciencia d’Electra, crec que estava molt aconseguit, ja que les entrades i sortides d’escena eren lentes i pausades, això feia que l’espectador entengués que no eren del tot éssers humans, que eren quelcom tranquil i segur. I també crec que és interessant del cor que les actrius representaven altres personatges a part del cor. I en canvi Electra i Orestes, eren un actor sol,d’aquesta manera tenien més importància.
Parlant de la interpretació, crec que la dicció i la projecció de veu era perfecte, es sentia i es comprenia tot el que deien els actors, tot el que fa referència al text crec que estava molt ben treballat. Però, en canvi, pel que fa al cos crec que no el van treballar quasi gens, ja que el que deien no anava acompanyat pel cos, el cos no sentia els mateixos sentiments que la ment. Tot hi això hi havia algun actor que ho feia millor que d’altres, però no per tal de destacar-ho.
Pel que fa a al música, com he dit abans, crec que era massa igual tota l’estona i això feia que l’espectador s’avorrís. I segons la meva opinió crec que el músic no hagués estat necessari que estigués en escena, ja que no tenia res a veure amb l’espectacle.
La il·luminació tampoc cridava l’atenció, només recordo un moment en el qual canviava la llum, per donar una sensació determinada, però només un cop en tota la obra, la resta de la obra em sembla que era la mateixa il·luminació.
L’escenografia s’adequava molt al context, vull dir que ens podem imaginar perfectament la època de la qual estem parlant. Tot hi això el vestuari era molt simple i no semblava de la mateixa època que l’escenografia, però això no va ser un problema, al revés crec que amb un vestuari més complex hagués estat massa carregat d’elements l’escena.
L’atretzo, no destacava, simplement feia la seva funció dintre de la obra, en algun cas es creaven imatges visuals interessants, com quant Clitemnestra fa caure sorra a la tomba d’Agamemnon.

En fi segons el meu punt de vista és una obra molt lineal i que tota la importància recau en el text, i tot lo altre té molt poca importància.

De-sideris

Aquesta obra, està representada per joves actors amateurs, però amb un equip de directors, guionista, escenògraf i tècnic de llums i de so professionals.

Començaré parlant de la interpretació dels actors, primer de tot vull dir que crec que tots tenien molt bona presencia i energia dalt de l’escenari.
També cal destacar la gran escolta que tenien entre ells, ja que tots estaven molt atents al que passava al seu voltant, percebien tot el que li passava al conjunt d’actors. Com a exemples d’això posaré les coreografies, que escoltant-se entre ells es creava una harmonia concreta, i també, com un segon exemple, les frases que deien molts cops no eren diàlegs i per tal de dir-les en el moment exacte havien de fer un esforç d’escolta, i crec que estava molt aconseguit.
La única cosa que puc dir negativa d’algun dels actors és la projecció i força de veu, ja que en algun moment de la obra no entenia ni sentia el que deien, tot hi això eren tant pocs cops a la obra que no té gens d’importància.
Pel que fa a la direcció, crec que és molt arriscada, però al mateix temps molt i molt aconseguida. És arriscada, perquè no és habitual veure aquests tipus de direcció en una obra teatral, però com he dit està molt aconseguida perquè a l’espectador li agrada.
També crec que els directors han sabut aprofitar molt bé cada un dels actors, el que vull dir es que han potenciat els aspectes més destacats de cada actor, així utilitzant el millor de cada actor.
Una de les coses que m’ha agradat més d’aquesta obra és que té uns missatges i aquests estan molt ben mostrats, el missatge queda molt clar.
En quant a l’escenografia, segons el meu punt de vista, està molt adequada a la obra, ja que es simple i amb un color neutre, com es el blanc, això fa que pugui ser llocs diversos. I a més permet moviment, això m’ha semblat molt interessant, ja que d’aquesta manera es pot canviar totalment l’espai, depenent de la necessitat de l’escena.
Pel que fa als audiovisuals, també ens crea un espai concret que ens afavoreix l’enteniment de l’escena, com per exemple al principi de la obra que ens parla dels somnis la projecció crea aquest espai surrealista molt present en els somnis. Tot hi això no m’ha cridat excessivament l’atenció les projeccions.
Com l’escenografia i els audiovisuals, el so i la il·luminació també tenien el mateix propòsit, crec que estaven molt ben escollits tant el so com la llum.
Podríem dir que l’escenografia, els audiovisuals, el so i la llum ens creen els diversos espais de la obra, ja siguin surrealistes o realistes.
El vestuari crec que també té un missatge, al principi al ser un somni la roba és de colors blanc i negre, ja que es com si no tingues identitat i en canvi després cada personatge es posa una roba que el caracteritza, que li dona una identitat.
Parlant del guió, crec que és molt i molt interessant, ja que els temes dels quals ens parla són qüestions que a l’esser humà d’avui dia preocupa.




El que m’ha agradat més d’aquesta és que et permet fer una reflexió, ja que la intenció es expressar un missatge, que és el desig, la identitat, el voler quelcom... I no és una simple història d’un personatge que li passa alguna cosa.
En fi, segons el meu punt de vista, crec que és una obra molt complerta, en tots els sentits. Ja que tot combina perfectament, hi ha un guió el qual té un missatge, els actors són el medi per explicar-lo i tota l’escenografia ens crea l’espai en el qual estan els personatges.
Crec que ha estat un projecte molt llarg i intens, però això es veu reflectit en l’èxit del resultat final.

Los niños de Morelia

Aquesta obra explica la història dels 456 menors que van ser enviats a Mèxic durant la guerra Civil i com van viure l’anada, la tornada i l’estància a allà.

Començaré parlant de l’escenografia, que no n’hi havia, proposta arriscada però en aquest cas segons el meu perer aconseguida, ja que els propis actors creaven l’escenografia. L’únic que hi havia a part dels personatges era atretzo, que eren petits objectes molt concrets que tenien significats descriptius de les situacions com ara un vaixell de paper, com a símbol del viatge per arribar a Mèxic, joguines mexicanes, una maleta com ha símbol del viatge de tornada... i això t’ambientava en la situació dels nens.
Com un altre element a part dels actors era el vestuari que jo crec que estava molt ben escollit, perquè realment recordava molt a aquelles èpoques on tots els nens anaven iguals, com amb uniforme, amb roba molt igual i simple.
Crec que cal dir que un dels defectes que he trobat a aquest espectacle era que tots els objectes que es col•locaven al terra, el públic no els veia bé.
Parlant de la història, crec que representaven molt bé el que havia passat a aquells nens que els seus pares havien enviat a Mèxic. Tot hi això crec que algunes vegades els canvis de personatge o situació no s’entenien gaire, com per exemple quan hi ha el canvi de personatges vius a les animes dels personatges que estan morts, no s’entén gaire. Però en canvi hi ha canvis que si que s’entén molt bé, com ara quan els personatges estan somiant.
A nivell directiu crec que era molt interessant que s’expliqués la història combinant els temps de passat i present, a mi em creava interès.
Ara ja parlant a nivell interpretatiu, crec que tot estava molt marcat i disciplinat, vull dir que cada acció que havien de fer estava molt marcat i era concret ( o ho feien concret i marcat, però sense tensió, ni dificultat), i això vol dir que hi ha un treball a priori tant directiu, com dels actors, però necessari per un espectacle com aquest.
També, segons el meu punt de vista, crec el ritme de l'espectacle estava prou bé, era un ritme bastant lineal, amb pocs canvis de ritme, però no es feia avorrit.
Crec que estava realment molt bé els objecte que creaven amb el cos, ja que substituïen l’escenografia, com ara el tren que van crear.
L’energia dels actors era molt forta i en cap moment canviava, però també és veritat que de vegades aquest excés de energia, ens creava tensió al públic, i en alguns cassos donava la sensació que sobre actuaven.
Si no recordo malament crec que no hi havia música ni so exterior, i crec que això és molt destacable, ja que ells mateixos cantaven i omplien la música i els sons exteriors, per mi era molt interessant perquè no he vist gaires espectacles que ho facin.
Les llums d’aquesta obra no crec que siguin molt complicats ni molt elaborades, però realment no hi entenc molt, així que no puc dir res.

En conclusió crec que aquesta proposta és molt arriscada, ja que no hi havia escenografia ni so exterior, però crec que està molt aconseguida, és interessant tant la història, com la interpretació que fan els actors d’aquesta.

Girasons

És un espectacle que ha adaptat varies composicions musicals clàssiques per ha nens entre tres i sis anys. Aquestes composicions adaptades van acompanyades amb una interpretació dels musics.

Per començar parlaré del àmbit musical que, segons la meva opinió, està molt ben aconseguit ja que són temes clàssics “reconstruïts” per que els nens gaudeixin de la música sense avorrir-se i distreure’s. I la tècnica dels músics és destacable, tot hi que no hi entenc gaire de musica, crec que cada un dominava molt bé els instruments que tocava. La tria dels instruments crec que ha estat molt encertada, ja que tots s’unien molt bé.

També crec que estava molt bé la utilització que feien de instruments especials, com ara els que fan sons d’ocells, perquè no s’usen tant sovint i per l’espectador són especials i criden l’atenció.

En segon lloc crec que una de les coses que m’ha interessat més d’aquest espectacle són les imatges que creaven, com ara les ombres rere una tela, les bombolles de sabó, les teles que feien l’efecte del mar...

També crec que la combinació de musica amb interpretació, és molt interessant, tot hi això, segons el meu punt de vista, crec que faltava aprofundir amb la interpretació, vull dir que crec que els hi faltava energia i expressió,quan feien les accions teatrals, però quan tocaven els instruments es “creixien”, que crec que interpretaven amb més èmfasi i seguritat.

Per altre banda crec que si hi hagués un fil augmentatiu, una historia, hagués estat molt més interessant i més entretingut per el públic,a més sabent que va dirigit a un públic infantil.

Per concloure, crec que és un espectacle que per el públic al qual va dirigit està molt ben aconseguit i pensant que sempre estem acostumats a veure musica sense interpretació, crec que és molt interessant veure uns músics que s’aventuren a d’interpretar, encara que sigui poca.

Fellini

Federico Fellini, va ser un dels directors més importants de Europa i del món. Jo crec que tenia un món interior molt especial perquè en aquesta obra podem veure com per exemple utilitzava moltes idees a partir dels seus somnis, crec que va ser un dels grans directors de cine que haguem vist en molt temps. També cal dir que no només era un molt bon director, sinó que també dibuixava molt bé, fent caricatures molt bones.

Bé, parlant de l’exposició era interessant veure amb quin tipus de personatges treballava i com, per exemple les dones sempre eren de constitució forta i grans, sobretot si havien de ser mares.

Cal esmentar una de les escenes més important en el seu cinema, la del helicòpter portant una estàtua de Jesucrist, que es veu que ell ho havia vist hi seguidament ho va transportar al seu cines, això ens diu que tenia una gran capacitat d’observació.

També cal destacar la quantitat d’matges que creava, vull dir que feia imatges molt especials i amb molt de significat, com ara quan en Marcello Mastroianni i la Anita Ekberg, entren a la font de Roma i es para l’aigua. Parlant d’aquest dos actors, cal esmentar la seva importància en el cine de Fellini.

També és important que la mateixa dóna de Fellini va treballa com a actriu en les seves pel·lícules.

En fi cal dir que el treball que va fer Fellini va ser excel·lent i va aconseguir fer pel·licules màgnifiques.

Objectes desclassificats

En aquesta exposició podem veure grans artistes com ara: Ana Laura Aláez, Christian Boltanski o Andreas Slominski. El que més m’ha impressionat d’aquesta exposició és la quantitat d’escultures, però descontextualitzades, amb això vull dir que tot eren escultures però totalment allunyades del concepte canònic d’escultura, utilitzant objetces de la nostra quotidianitat. Com per exemple El suport amb verges de Fritsch, si no t’hi fixaves semblava una torre clàssica, però s i t’hi fixaves eren unes verges col·locades unes a sobre les altres, formant una torre, per mi era una critica, justament a aquestes coses tant clàssiques com són les verges i les torres perfectes.

Crec que també cal esmentar una obra que amb dos simples peces d’una dona ens permet imaginar tota una escultura sencera d’una dona, aquesta és Dones sobre sabates de plataforma. Que amb dos simples objectes ja crea uns estereotips molt concrets.

Joc d’ombres era una obra d’art on hi havia uns objectes que tenien uns llums darrerre hi les ombres d’aquest és projectaven al davant, aquesta imatge a mi em recordava a la societat mateixa, la vida quotidiana.

Finalment esmentaré Sense títol de Andreas Slominski, que era una bicicleta amb una carrega al darrere de bosses, brossa... de tot allò que ens podem trobar al carrer, crec que cal destacar que l’art avui dia es pot fer amb qualsevol cosa i això el fa encara més lliure i obert a possibilitats.

Per concloure crec que és molt interessant veure com artistes usen objedcte quotidians per fer obres d’art.

Manel Clot

Manel Clot, professor d’art contemporani i crític d’art, que serà el crític d’art de la nostra exposició de la roba a la fàbrica de les arts, ens ha fet una conferencia avui.
Ha començat dient-nos que per ell el que era més important és la idea i no pas el projecte final, és més important que volem dir i el procés que i no l’obra d’art que quedarà al final.
Segons Manel Clot l’art són histories, moltes histories però am poca variació de temes i l’espectador té el privilegi de interpretar la obra com vol.
També ens ha donat varis exemples d’artistes com ara:
Balca, que és un artista que usa l’objecte com a principal element de la idea que vol exposar, els utilitza com s’hi fossin elements d’una escenografia, amb això vol dir que tenen molta importància, la mateixa que un personatge. O Duchamp que utilitza els objectes però traient-los del context i així adopten altres característiques que anteriorment no tenien.
Un altre artista que segueix la mateixa línia que Balca és , Tedious Cantons, que diu que els objectes que en si, semblen que no tinguin utilitat, que no serveixin de res, tenen la mateixa importància o més.

Andy Warhol, és un artista que en Manel Clot ens ha dit que utilitzava qualsevol objecte (brosa, fotus, sopa...) i qualsevol tècnica per expressar una idea, perquè el que és important és l’idea, com la tècnica de la repetició amb una foto.

Una artista que utilitzava les peces de vestir com ha element artistic és Sylvie Fleury criticant el consumisme, fent sabates de talo o bolsos amb over size, mida gran.




També ens ha mostrat l’artista Sindy Sherman, que és una artista que utilitzava molt la roba, com ha element d’identitat, fent les típiques i tòpiques dones americanes, també va fer altres treballs relacionats amb el sexe i molts altres.
Finalment ens ha parlat de Dora García, com artista espanyola, que va construir una historia de ficció per fer una obra d’art.




Crec que tenim molta sort tenint com a ajudant en aquest projecte en Manel Clot, ja que coneix molt bé aquest àmbit i tema, i ens pot aconsellar i ajudar moltíssim.

Roba

En el projecte de la roba principalment se’m va presentar la idea del consumisme quan vaig anar a l’armari i vaig decidir quina roba agafar que era la que no utilitzava i a partir d’aquí em vaig qüestionar perquè tenia roba que no utilitzava. Però en el moment de la practica i posar-me a jugar amb la roba vaig fer una divisió en colors, els foscos ben col•locats i plegats en una banda i els colorits en una altra col•locats més artísticament, finalment m’hi vaig col•locar a mi mateix entre cada “bàndol” i vaig pensar: les persones estem dividides en dos parts una de fosca i ben col•locada i una altre acolorida i artística, per significa que les persones tenim una vessant analítica i una altre artística i que les dues son igual de necessaries, però cada persona pot interpretar-ho d’una manera o altre. Però ara estic en dubte i vull jugar amb un armari, crec que pot ser interessant ja que és el contenidor d’aquesta roba.

Howard

Aquest projecte era sobre el "nostre viatge", però no només el recorregut sinó també el que sentim en aquest.
El que em va agradar d'aquest projecte és la llibertat que vem tenir, ja que no ens donava consignes, simplement una que havíem de fer el nostre viatge i així varem començar sense saber que havíem de fer, i en aquest moment va ser interessant perquè és quan vam començar a aplicar la creativitat i cada un feia el seu camí, però el treball era en comunitat perquè entre tots construíem una obra d’art. Per això crec que era interessant com a projecte, perquè com va dir en Howard estem acostumats a treballar individualment i crec que és molt important treballar en grup.
En fi crec que aquest projecte va ser molt interessant i em va agradar molt poder-lo fer. La forma que té de treballar m’agrada molt perquè és diferent a la que normalment estem acostumats a fer.

Vinçon

Aquest botiga té un mostrador on hi podem veure una corda on hi estan penjats amb pinces uns pelutxos, mitjons i cordes de llana i aquestes acaben al terra en la bola de llana. El fons és verd i vermell, i té unes fustes aguantades per pinces formant “línies” de fustes. I al sostre hi ha un mirall que reflexa tot el que hi en els mostradors.
Jo crec que aquets mostradors, fan obres d’art, vull dir que no exposen el que realment venen a dins de la tenda sinó, que als mostradors podem veure diferent “coses” col•locades de forma que tenen una intenció determinada. Hi el que fa interessant dels mostradors és que al sistre hi ha un mirall que dona la sensació de grandaria.

Resenyes MACBA

Lead Gong R52/9B (2006). Rodney Graham

S’anomena gong de plom, i està dibuixat amb un llapis (9B) i té una mida de 52 centímetres de radi.
Realment m’ha impressionat aquesta obra perquè crec que dibuixar un gong d’aquestes mides amb un llapis i amb la perfecció amb la que ho ha fet és una algú ha destacar, tot hi això m’ha agradat molt perquè només veure-la ja m’ha creat un imaginari concret el d’un univers, l’infinit, el forat de la mort... cosa que moltes altres obres seves no ho han fet.
També crec que era interessant perquè era molt simple, una rodona negra amb en un fons blanc, i això permetia a l’espectador crear la seva pròpia idea o imaginació del quadre.























Brain/Cloud. With Palm Tree and Seascapes(2009). John Baldessani

Aquesta obra és una foto de una palmera i el mar al fons,en un cantó de la paret i a l’altre hi ha un núvol.
Però a mi m’ha suggerit totalment una altre cos, jo pensava que el núvol era un cervell i amb això volia dir que el cervell no pot estar mai de vacances perquè és un motor constant de pensament, no pot parar, no té mai vacances.

ESTO ES RITMO

La pel•lícula o més ben dit el documental esto es ritmo, ens mostra l’evolució tant tècnica com de caràcter dels joves, que formen part d’un projecte de dansa amb grans expectatives, ja que són 250 ballarins i una orquestra.

A mi aquest documental crec que principalment m’ha aportat una idea que és la il•lusió, o les ganes de fer i no rendir-se, perquè en el documental hi és molt present aquesta idea, ja que el director tot i veure que no tots els alumnes mostren interès o ganes, segueix endavant amb el projecte.
Una altra idea que m’ha aportat el documental, és que si tu vols alguna cosa i ho treballes ho pots aconseguir, perquè tant per part del director, que vol aconseguir finalitzar be el projecte i treballa molt durament per aconseguir-ho, com per part d’alguns alumnes, com aquell que mai havia fet dansa i no li agradava el contacte amb la altre gent s’esforça per fer-ho perquè ell realment ho vol.
També m’ha agradat veure com canvia la actitud de molts alumnes quan el grup esta unit o no ho esta, amb això vull dir que per mi un grup no pot funcionar si tots no hi participen de la mateixa manera: concentració, il•lusió...
Crec que el director va dir una frase que a mi em va fer pensar molt, era, més o menys: si vuestros amigos no respetan lo que hacéis dejan de ser-lo. Perquè molts cops pensem que algú es amic nostre però no respecta allò que fem i de la mateixa manera nosaltres podem ser amics de algú i no respectar allò que fa. Aquesta mateixa idea ha fet que em sigui igual el que pensi aquella gent que no respecta el que faig i d’aquesta manera ser més lliure i poder fer el que m’agrada, sense preocupar-me per els altres.
Tot hi això hi ha hagut coses que no m’han agradat tant o que no he compartit la mateixa opinió, per exemple quan el director diu que la disciplina és el més important per realitzar un treball com aquest projecte, no hi estic totalment d’acord perquè si que és veritat que és molt important per realitzar un treball, però crec que hi ha moltes altres coses molt més importants que la disciplina, com per mi és la il•lusió, perquè si tinc ganes de fer alguna cosa m’esforçaré al màxim perquè surti bé, així que crec que la disciplina tot hi ser important no es la més important.
També el fet de que el director sigui tan serio, crec que no sempre hauria de ser-ho perquè d’aquesta manera no permet als alumnes que es familiaritzin amb ell, tot hi que entenc que ho sigui perquè sinó és molt complicat controlar a tants nens i joves.

En fi crec que és un documental que per mi m’ha ajudat molt, ja que moltes de les idees que m’ha aportat ja les sabia però d’aquesta manera crec que les portaré a la pràctica. Realment m’ha agradat molt.

Crítica: El país del si i el país del no

Aquest espectacle de dansa contemporània, treballa les emocions i les experiències, el director és Rafael Bonachela i el compositor de la música és Ezio Bosso.

Per mi aquest espectacle de dansa és un dels més complerts que he vist mai. Per els següents motius:
La tècnica i professionalitat dels ballarins és extraordinària, personalment he vist molts pocs cops que algú és mogués i expresses tant amb el cos i tenien una gran energia alhora de realitzar els moviments. Tots sabien perfectament el moment i el moviment que havien de fer per tal de que tot quadres i funcionés a la perfecció.
L’escenografia, estava formada per uns neons, amb formes rectangulars i una pantalla al fons on s’hi projectaven diversos colors, aquesta escenografia també formava part de les llums, amb això vull dir no només estaven allà per situar l’espai sinó també tenien una funció lumínica i això era molt interessant perquè depenent de l’emoció que estaven ballant els ballarins, l’escenografia canviava. El fons s’anava modificant, si els ballarins en aquell moment suposava que estaven vivint un sentiment com per exemple la passió el fons era lila i d’aquesta manera t’ajudava a situar millor l’emoció i en part viure-la amb el ballarí.
La il•luminació, crec que estava molt ben aconseguida, també ens ajudava al públic a situar l’escena, per exemple quan els ballarins ballaven l’emoció de la violència, les llums els enfocaven i els il•luminaven de vermell per tal de que els espectadors entenguessin millor aquesta emoció.
La música s’adaptava perfectament a la emoció,vull dir que la música creava perfectament un imaginari de l’emoció, si aquesta era amor la música ens transportava a un imaginari amorós.
El director crec que ha fet un grandíssim treball, perquè tot quadrava a la perfecció (la música, la llum, els ballarins...) i tots els moviments tan de llums i dels ballarins fins i tot els més petits estaven fets per algun motiu, no eren inútils.
El vestuari, era blanc i crec que era el correcte, perquè és un color neutral que s’adapta a tots els altres.

Només tinc una crítica negativa que és que si haguessin treballar més la expressió de la cara per mi hagués estat un espectacle totalment complet, perquè els ballarins, a alguns més que altres, se’ls veia concentrats però no vivien del tot la emoció, el
que expressaven amb el cos no ho expressaven amb la cara.

Concloent, aquest espectacle de dansa contemporània és molt interessant perquè ens expliquen una història i tant la música, com les llums estan molt ben aconseguides i els ballarins tenen una tècnica impressionant.

Projecte La guarderia

Crec que el projecte de la guarderia, està molt ben realitzat i representat, era un projecte una mica complicat, ja que hi formaven part moltes persones i s'utilitzaven molts objectes( teles,confeti, bombolles de sabó...), però tot hi això vam posar moltes ganes i va tenir un sentiment per nosaltres i crec que això vam sever mostrar al públic, així que crec que aquest projecte ha sigut molt complet i el final va ser molt emotiu, tant per nosltresm, com per els professors i els nens.

Critica Web

Aquesta web m'agada bastan perquè crec que esta ben organitzada els colors estan ben diferenciats i a més m'agraden els colors, al inici pots triar la regió que vols (en un mapa) i això és més original que no pas triar la llengua que vols. I a més hi han imatges que són links i així també és comode, sobretot m'agrada això que hi hagi fotus o imatges que siguin links i a més les imatges tenen escrit allò que conté i així et facilita la informació.També a la part superior de la web té com un ìndex on hi han els diferents apartats de la web, això també m'agrada molt.

http://global.quiksilver.com/

Aquesta tot i no ser la web que menys m'agrada de totes, no m'agrada gaire, ja que els colors són molt simples (dos colors, blanc i tronga) tot i que convines no m'agrada, tampoc m'agrada que com a únics links hi hagin lletres, no hi ha cap foto o imtage, hi la primera plana només té frases que et porten a un link hi ha una explicació. Però, m'agrada que a la part superior hi hagi una foto i a cada link canvia. En fi el que no m'agrada és que només utilitzin unicament links amb lletres, a mi m'agrada que es convinin imatges i paraules.

http://www.perception.es/serveis-internet.php?gclid=CLy39fv9tJ8CFaFi4wodwE-X0A