La casa del abuelo

Una obra de teatre d’objectes on la autora, directora, actriu i disseny d’escenografia és Rosa Díaz, amb diverses col·laboracions.

En primer lloc cal destacar l’escenografia, ja que tot està molt ben elaborat, tot està molt ben detallat, formant de l’escenografia i de cada objecte gairebé una obra d’art, per no dir que ho és.
En segon lloc les titelles em semblen molt interessant del que estan fetes, materials com gomes d’esborrar, llepissós, cistells... En fi no són les típiques titelles que veiem en el teatre d’objectes.
Parlant a nivell interpretatiu i de manipulació de les titelles, em sembla molt interessant la interacció de la titellaire amb els titelles, a vegades parlant amb ells i altres vegades només fent-los interactua entre ells, això li permetia entra a dins de la història, la història no només incumbia a les titelles sinó a ella també. Per altre part els diferents registres de veu em semblaven molt adequats a cada titella, molt encertats i ben fets. També la interpretació de ella crec que és molt real, sembla realment que sent tot el que ha de sentir, vull dir que no ens enganya en quant el seus sentiments a dalt del escenari, sinó que ho sent realment tot, si s’ha d’emocionar, s’emociona, si ha de riure, riu, però de veritat.Em sembla una interpretació molt verdadera. Per últim vull destacar la propietat que tenia l’actriu per fer proper la història al públic, no creava una barrera entre l’espectador i ella, simplement ella estava a dalt de l’escenari i nosaltres gaudíem mirant des del seient.
L’escenografia (la taula del avi) es muntava i es desmuntava i en cada un dels calaixos i racons de la taula hi havia un espai diferent, crec això fa del espectacle a part de molt interessant, molt especials, amb molt de simbolisme, ja que d’alguna manera a dins de cada calaix, cada racó de la taula hi ha un record de la nena.
En quant a llums i so, la veritat és que no em van destacar, potser perquè no hi vaig parar a pensar, ja que les imatges que ens creava Rosa Díaz amb les titelles eren molt més potents. Només em van destacar les llums de la taula (escenografia) que estaven en diversos llocs a dintre de la taula, de manera que cada cop que canviava de lloc teníem una il·luminació per tal de veure-ho tot molt bé.
Un aspecte negatiu de la obra crec que és que tot és una mica massa petit, a vegades era dificultós per la vista veure-ho tot.

En fi, segons el meu punt de vista, és una obra emocionant i molt humana, propera al públic. I també és espectacular la quantitat d’imatges creades amb una sola taula, el treball d’escenografia i de titelles està molt elaborat i molt ben aconseguit. Una obra que val molt la pena veure, sobretot per el treball d’objectes que s’ha realitzat.

Experiències, canvis en les idees

La visita al centre penitenciari quatre camins va ser una experiència en part impactant i forta i per una altre part bonica i emocionant.
La primera imatge que vaig veure són totes aquelles reixes i murs, dins dels quals estan tots els presos, després per entrar varem haver de fer entregues de DNI i inspeccions per veure que no dugéssim cap tipus d’objecte perillós. Un cop a dins la sensació és gairebé claustrofòbica, les portes es van tancant a la teva esquena, els quadres, fets pels presos, tenen un simbolisme molt relacionat amb la no llibertat i abans de passar a la sala de actes, varem veure les sales de vistes, aquest va ser el moment més impactant per mi, veure la família i els presos en un espia tancat on els podien vigilar, em va semblar molt fort, em va sobtar molt.
Un cop a la sala d’espectacles o d’actes, em va canviar totalment aquesta concepció, em vaig tranquil·litzar, em vaig sentir molt més relaxat, simplement per l’aire, l’ambient que es respirava, totalment diferent al del principi. I un cop començada la obra em vaig oblidar de que estàvem en una presó, dels actors no me’n recordava que eren presos. No se per què era com si estigués totalment en un altre lloc. Algun cop em venia a la ment: “estic en una presó, i els actor són presos, què hauran fet per estar aquí?”, però no tenia més importància que un simple pensament passatger, com qualsevol.
I finalment al final de la obra els actors van baixar de l’escenari i varem estar xerrant amb ells sobre el procés de la obra i l’obra, com podria ser amb qualsevol persona.

Abans d’anar al centre de quatre camins quan pensava en un pres creia que d’alguna manera que no era humà, involuntàriament pensem (o almenys jo) que aquells que estan tancats a la presó no son com nosaltres, són d’alguna manera no humans. Doncs bé, entrant en una presó i veient els presos, aquesta idea m’ha canviat, i es clar que són persones, com nosaltres, però que en algun moment de la seva vida han volgut, han necessitat o simplement han fet un error, alguns més gran que d’altres.
D’alguna manera crec que m’havien inculcat a la ment que les persones que s’han saltat la llei, d’alguna manera o altre, no són persones. I gràcies a la visita m’ha canviat aquesta concepció. I a més crec que el poc contacte que tenim amb ells ens ho fa pensar tot això, a la societat no ens interessa saber res d’aquells que estan tancats, en aquell lloc, que no volem saber ni com és, ni on està, com menys en sabem millor.
Doncs per mi la visita a la presó m’ha extret aquesta idea ,equivocada, que tenia enganxada en la ment.

Electra

La obra d’Electra és de Sofoclés i en aquest cas està adaptada per Jeroni Rubió i Rodon i dirigida per Oriol Broggi.

Començarem parlant del text, crec que el text d’aquesta obra està molt ben adaptat i escollit. Han escollit la part més interessant de la obra, en el moment en que comença el conflicte de la obra. I sabent la complexitat del text d’Electra, crec que està molt ben adaptat perquè es pot entendre perfectament.
En quant a la direcció de la obra, crec que ha escollit una forma de fer que segons el meu punt de vista no ha funcionat massa bé. Crec que és un espectacle massa lineal, vull dir que durant tota la obra no varia quasi gents. Això es veu reflectit en la música, en tota la obra és la mateixa, també ho podem veure en la interpretació, molt similar al llarg de l’espectacle i amb una manca forta d’accions.
Una de les coses que crec que cal destacar eren el cor, la funció del qual era com la consciencia d’Electra, crec que estava molt aconseguit, ja que les entrades i sortides d’escena eren lentes i pausades, això feia que l’espectador entengués que no eren del tot éssers humans, que eren quelcom tranquil i segur. I també crec que és interessant del cor que les actrius representaven altres personatges a part del cor. I en canvi Electra i Orestes, eren un actor sol,d’aquesta manera tenien més importància.
Parlant de la interpretació, crec que la dicció i la projecció de veu era perfecte, es sentia i es comprenia tot el que deien els actors, tot el que fa referència al text crec que estava molt ben treballat. Però, en canvi, pel que fa al cos crec que no el van treballar quasi gens, ja que el que deien no anava acompanyat pel cos, el cos no sentia els mateixos sentiments que la ment. Tot hi això hi havia algun actor que ho feia millor que d’altres, però no per tal de destacar-ho.
Pel que fa a al música, com he dit abans, crec que era massa igual tota l’estona i això feia que l’espectador s’avorrís. I segons la meva opinió crec que el músic no hagués estat necessari que estigués en escena, ja que no tenia res a veure amb l’espectacle.
La il·luminació tampoc cridava l’atenció, només recordo un moment en el qual canviava la llum, per donar una sensació determinada, però només un cop en tota la obra, la resta de la obra em sembla que era la mateixa il·luminació.
L’escenografia s’adequava molt al context, vull dir que ens podem imaginar perfectament la època de la qual estem parlant. Tot hi això el vestuari era molt simple i no semblava de la mateixa època que l’escenografia, però això no va ser un problema, al revés crec que amb un vestuari més complex hagués estat massa carregat d’elements l’escena.
L’atretzo, no destacava, simplement feia la seva funció dintre de la obra, en algun cas es creaven imatges visuals interessants, com quant Clitemnestra fa caure sorra a la tomba d’Agamemnon.

En fi segons el meu punt de vista és una obra molt lineal i que tota la importància recau en el text, i tot lo altre té molt poca importància.

De-sideris

Aquesta obra, està representada per joves actors amateurs, però amb un equip de directors, guionista, escenògraf i tècnic de llums i de so professionals.

Començaré parlant de la interpretació dels actors, primer de tot vull dir que crec que tots tenien molt bona presencia i energia dalt de l’escenari.
També cal destacar la gran escolta que tenien entre ells, ja que tots estaven molt atents al que passava al seu voltant, percebien tot el que li passava al conjunt d’actors. Com a exemples d’això posaré les coreografies, que escoltant-se entre ells es creava una harmonia concreta, i també, com un segon exemple, les frases que deien molts cops no eren diàlegs i per tal de dir-les en el moment exacte havien de fer un esforç d’escolta, i crec que estava molt aconseguit.
La única cosa que puc dir negativa d’algun dels actors és la projecció i força de veu, ja que en algun moment de la obra no entenia ni sentia el que deien, tot hi això eren tant pocs cops a la obra que no té gens d’importància.
Pel que fa a la direcció, crec que és molt arriscada, però al mateix temps molt i molt aconseguida. És arriscada, perquè no és habitual veure aquests tipus de direcció en una obra teatral, però com he dit està molt aconseguida perquè a l’espectador li agrada.
També crec que els directors han sabut aprofitar molt bé cada un dels actors, el que vull dir es que han potenciat els aspectes més destacats de cada actor, així utilitzant el millor de cada actor.
Una de les coses que m’ha agradat més d’aquesta obra és que té uns missatges i aquests estan molt ben mostrats, el missatge queda molt clar.
En quant a l’escenografia, segons el meu punt de vista, està molt adequada a la obra, ja que es simple i amb un color neutre, com es el blanc, això fa que pugui ser llocs diversos. I a més permet moviment, això m’ha semblat molt interessant, ja que d’aquesta manera es pot canviar totalment l’espai, depenent de la necessitat de l’escena.
Pel que fa als audiovisuals, també ens crea un espai concret que ens afavoreix l’enteniment de l’escena, com per exemple al principi de la obra que ens parla dels somnis la projecció crea aquest espai surrealista molt present en els somnis. Tot hi això no m’ha cridat excessivament l’atenció les projeccions.
Com l’escenografia i els audiovisuals, el so i la il·luminació també tenien el mateix propòsit, crec que estaven molt ben escollits tant el so com la llum.
Podríem dir que l’escenografia, els audiovisuals, el so i la llum ens creen els diversos espais de la obra, ja siguin surrealistes o realistes.
El vestuari crec que també té un missatge, al principi al ser un somni la roba és de colors blanc i negre, ja que es com si no tingues identitat i en canvi després cada personatge es posa una roba que el caracteritza, que li dona una identitat.
Parlant del guió, crec que és molt i molt interessant, ja que els temes dels quals ens parla són qüestions que a l’esser humà d’avui dia preocupa.




El que m’ha agradat més d’aquesta és que et permet fer una reflexió, ja que la intenció es expressar un missatge, que és el desig, la identitat, el voler quelcom... I no és una simple història d’un personatge que li passa alguna cosa.
En fi, segons el meu punt de vista, crec que és una obra molt complerta, en tots els sentits. Ja que tot combina perfectament, hi ha un guió el qual té un missatge, els actors són el medi per explicar-lo i tota l’escenografia ens crea l’espai en el qual estan els personatges.
Crec que ha estat un projecte molt llarg i intens, però això es veu reflectit en l’èxit del resultat final.