dilluns, 24 de maig del 2010

Los niños de Morelia


Aquesta obra explica la història dels 456 menors que van ser enviats a Mèxic durant la guerra Civil i com van viure l’anada, la tornada i l’estància a allà.

Començaré parlant de l’escenografia, que no n’hi havia, proposta arriscada però en aquest cas segons el meu perer aconseguida, ja que els propis actors creaven l’escenografia. L’únic que hi havia a part dels personatges era atretzo, que eren petits objectes molt concrets que tenien significats descriptius de les situacions com ara un vaixell de paper, com a símbol del viatge per arribar a Mèxic, joguines mexicanes, una maleta com ha símbol del viatge de tornada... i això t’ambientava en la situació dels nens.
Com un altre element a part dels actors era el vestuari que jo crec que estava molt ben escollit, perquè realment recordava molt a aquelles èpoques on tots els nens anaven iguals, com amb uniforme, amb roba molt igual i simple.
Crec que cal dir que un dels defectes que he trobat a aquest espectacle era que tots els objectes que es col•locaven al terra, el públic no els veia bé.
Parlant de la història, crec que representaven molt bé el que havia passat a aquells nens que els seus pares havien enviat a Mèxic. Tot hi això crec que algunes vegades els canvis de personatge o situació no s’entenien gaire, com per exemple quan hi ha el canvi de personatges vius a les animes dels personatges que estan morts, no s’entén gaire. Però en canvi hi ha canvis que si que s’entén molt bé, com ara quan els personatges estan somiant.
A nivell directiu crec que era molt interessant que s’expliqués la història combinant els temps de passat i present, a mi em creava interès.
Ara ja parlant a nivell interpretatiu, crec que tot estava molt marcat i disciplinat, vull dir que cada acció que havien de fer estava molt marcat i era concret ( o ho feien concret i marcat, però sense tensió, ni dificultat), i això vol dir que hi ha un treball a priori tant directiu, com dels actors, però necessari per un espectacle com aquest.
També, segons el meu punt de vista, crec el ritme de l'espectacle estava prou bé, era un ritme bastant lineal, amb pocs canvis de ritme, però no es feia avorrit.
Crec que estava realment molt bé els objecte que creaven amb el cos, ja que substituïen l’escenografia, com ara el tren que van crear.
L’energia dels actors era molt forta i en cap moment canviava, però també és veritat que de vegades aquest excés de energia, ens creava tensió al públic, i en alguns cassos donava la sensació que sobre actuaven.
Si no recordo malament crec que no hi havia música ni so exterior, i crec que això és molt destacable, ja que ells mateixos cantaven i omplien la música i els sons exteriors, per mi era molt interessant perquè no he vist gaires espectacles que ho facin.
Les llums d’aquesta obra no crec que siguin molt complicats ni molt elaborades, però realment no hi entenc molt, així que no puc dir res.

En conclusió crec que aquesta proposta és molt arriscada, ja que no hi havia escenografia ni so exterior, però crec que està molt aconseguida, és interessant tant la història, com la interpretació que fan els actors d’aquesta.

Girasons


És un espectacle que ha adaptat varies composicions musicals clàssiques per ha nens entre tres i sis anys. Aquestes composicions adaptades van acompanyades amb una interpretació dels musics.

Per començar parlaré del àmbit musical que, segons la meva opinió, està molt ben aconseguit ja que són temes clàssics “reconstruïts” per que els nens gaudeixin de la música sense avorrir-se i distreure’s. I la tècnica dels músics és destacable, tot hi que no hi entenc gaire de musica, crec que cada un dominava molt bé els instruments que tocava. La tria dels instruments crec que ha estat molt encertada, ja que tots s’unien molt bé.

També crec que estava molt bé la utilització que feien de instruments especials, com ara els que fan sons d’ocells, perquè no s’usen tant sovint i per l’espectador són especials i criden l’atenció.

En segon lloc crec que una de les coses que m’ha interessat més d’aquest espectacle són les imatges que creaven, com ara les ombres rere una tela, les bombolles de sabó, les teles que feien l’efecte del mar...

També crec que la combinació de musica amb interpretació, és molt interessant, tot hi això, segons el meu punt de vista, crec que faltava aprofundir amb la interpretació, vull dir que crec que els hi faltava energia i expressió,quan feien les accions teatrals, però quan tocaven els instruments es “creixien”, que crec que interpretaven amb més èmfasi i seguritat.

Per altre banda crec que si hi hagués un fil augmentatiu, una historia, hagués estat molt més interessant i més entretingut per el públic,a més sabent que va dirigit a un públic infantil.

Per concloure, crec que és un espectacle que per el públic al qual va dirigit està molt ben aconseguit i pensant que sempre estem acostumats a veure musica sense interpretació, crec que és molt interessant veure uns músics que s’aventuren a d’interpretar, encara que sigui poca.

dissabte, 22 de maig del 2010

Fellini

Federico Fellini, va ser un dels directors més importants de Europa i del món. Jo crec que tenia un món interior molt especial perquè en aquesta obra podem veure com per exemple utilitzava moltes idees a partir dels seus somnis, crec que va ser un dels grans directors de cine que haguem vist en molt temps. També cal dir que no només era un molt bon director, sinó que també dibuixava molt bé, fent caricatures molt bones.

Bé, parlant de l’exposició era interessant veure amb quin tipus de personatges treballava i com, per exemple les dones sempre eren de constitució forta i grans, sobretot si havien de ser mares.

Cal esmentar una de les escenes més important en el seu cinema, la del helicòpter portant una estàtua de Jesucrist, que es veu que ell ho havia vist hi seguidament ho va transportar al seu cines, això ens diu que tenia una gran capacitat d’observació.

També cal destacar la quantitat d’matges que creava, vull dir que feia imatges molt especials i amb molt de significat, com ara quan en Marcello Mastroianni i la Anita Ekberg, entren a la font de Roma i es para l’aigua. Parlant d’aquest dos actors, cal esmentar la seva importància en el cine de Fellini.

També és important que la mateixa dóna de Fellini va treballa com a actriu en les seves pel·lícules.

En fi cal dir que el treball que va fer Fellini va ser excel·lent i va aconseguir fer pel·licules màgnifiques.

Objectes desclassificats

En aquesta exposició podem veure grans artistes com ara: Ana Laura Aláez, Christian Boltanski o Andreas Slominski. El que més m’ha impressionat d’aquesta exposició és la quantitat d’escultures, però descontextualitzades, amb això vull dir que tot eren escultures però totalment allunyades del concepte canònic d’escultura, utilitzant objetces de la nostra quotidianitat. Com per exemple El suport amb verges de Fritsch, si no t’hi fixaves semblava una torre clàssica, però s i t’hi fixaves eren unes verges col·locades unes a sobre les altres, formant una torre, per mi era una critica, justament a aquestes coses tant clàssiques com són les verges i les torres perfectes.

Crec que també cal esmentar una obra que amb dos simples peces d’una dona ens permet imaginar tota una escultura sencera d’una dona, aquesta és Dones sobre sabates de plataforma. Que amb dos simples objectes ja crea uns estereotips molt concrets.

Joc d’ombres era una obra d’art on hi havia uns objectes que tenien uns llums darrerre hi les ombres d’aquest és projectaven al davant, aquesta imatge a mi em recordava a la societat mateixa, la vida quotidiana.

Finalment esmentaré Sense títol de Andreas Slominski, que era una bicicleta amb una carrega al darrere de bosses, brossa... de tot allò que ens podem trobar al carrer, crec que cal destacar que l’art avui dia es pot fer amb qualsevol cosa i això el fa encara més lliure i obert a possibilitats.

Per concloure crec que és molt interessant veure com artistes usen objedcte quotidians per fer obres d’art.