Howard

Aquest projecte era sobre el "nostre viatge", però no només el recorregut sinó també el que sentim en aquest.
El que em va agradar d'aquest projecte és la llibertat que vem tenir, ja que no ens donava consignes, simplement una que havíem de fer el nostre viatge i així varem començar sense saber que havíem de fer, i en aquest moment va ser interessant perquè és quan vam començar a aplicar la creativitat i cada un feia el seu camí, però el treball era en comunitat perquè entre tots construíem una obra d’art. Per això crec que era interessant com a projecte, perquè com va dir en Howard estem acostumats a treballar individualment i crec que és molt important treballar en grup.
En fi crec que aquest projecte va ser molt interessant i em va agradar molt poder-lo fer. La forma que té de treballar m’agrada molt perquè és diferent a la que normalment estem acostumats a fer.

Vinçon

Aquest botiga té un mostrador on hi podem veure una corda on hi estan penjats amb pinces uns pelutxos, mitjons i cordes de llana i aquestes acaben al terra en la bola de llana. El fons és verd i vermell, i té unes fustes aguantades per pinces formant “línies” de fustes. I al sostre hi ha un mirall que reflexa tot el que hi en els mostradors.
Jo crec que aquets mostradors, fan obres d’art, vull dir que no exposen el que realment venen a dins de la tenda sinó, que als mostradors podem veure diferent “coses” col•locades de forma que tenen una intenció determinada. Hi el que fa interessant dels mostradors és que al sistre hi ha un mirall que dona la sensació de grandaria.

Resenyes MACBA

Lead Gong R52/9B (2006). Rodney Graham

S’anomena gong de plom, i està dibuixat amb un llapis (9B) i té una mida de 52 centímetres de radi.
Realment m’ha impressionat aquesta obra perquè crec que dibuixar un gong d’aquestes mides amb un llapis i amb la perfecció amb la que ho ha fet és una algú ha destacar, tot hi això m’ha agradat molt perquè només veure-la ja m’ha creat un imaginari concret el d’un univers, l’infinit, el forat de la mort... cosa que moltes altres obres seves no ho han fet.
També crec que era interessant perquè era molt simple, una rodona negra amb en un fons blanc, i això permetia a l’espectador crear la seva pròpia idea o imaginació del quadre.























Brain/Cloud. With Palm Tree and Seascapes(2009). John Baldessani

Aquesta obra és una foto de una palmera i el mar al fons,en un cantó de la paret i a l’altre hi ha un núvol.
Però a mi m’ha suggerit totalment una altre cos, jo pensava que el núvol era un cervell i amb això volia dir que el cervell no pot estar mai de vacances perquè és un motor constant de pensament, no pot parar, no té mai vacances.

ESTO ES RITMO

La pel•lícula o més ben dit el documental esto es ritmo, ens mostra l’evolució tant tècnica com de caràcter dels joves, que formen part d’un projecte de dansa amb grans expectatives, ja que són 250 ballarins i una orquestra.

A mi aquest documental crec que principalment m’ha aportat una idea que és la il•lusió, o les ganes de fer i no rendir-se, perquè en el documental hi és molt present aquesta idea, ja que el director tot i veure que no tots els alumnes mostren interès o ganes, segueix endavant amb el projecte.
Una altra idea que m’ha aportat el documental, és que si tu vols alguna cosa i ho treballes ho pots aconseguir, perquè tant per part del director, que vol aconseguir finalitzar be el projecte i treballa molt durament per aconseguir-ho, com per part d’alguns alumnes, com aquell que mai havia fet dansa i no li agradava el contacte amb la altre gent s’esforça per fer-ho perquè ell realment ho vol.
També m’ha agradat veure com canvia la actitud de molts alumnes quan el grup esta unit o no ho esta, amb això vull dir que per mi un grup no pot funcionar si tots no hi participen de la mateixa manera: concentració, il•lusió...
Crec que el director va dir una frase que a mi em va fer pensar molt, era, més o menys: si vuestros amigos no respetan lo que hacéis dejan de ser-lo. Perquè molts cops pensem que algú es amic nostre però no respecta allò que fem i de la mateixa manera nosaltres podem ser amics de algú i no respectar allò que fa. Aquesta mateixa idea ha fet que em sigui igual el que pensi aquella gent que no respecta el que faig i d’aquesta manera ser més lliure i poder fer el que m’agrada, sense preocupar-me per els altres.
Tot hi això hi ha hagut coses que no m’han agradat tant o que no he compartit la mateixa opinió, per exemple quan el director diu que la disciplina és el més important per realitzar un treball com aquest projecte, no hi estic totalment d’acord perquè si que és veritat que és molt important per realitzar un treball, però crec que hi ha moltes altres coses molt més importants que la disciplina, com per mi és la il•lusió, perquè si tinc ganes de fer alguna cosa m’esforçaré al màxim perquè surti bé, així que crec que la disciplina tot hi ser important no es la més important.
També el fet de que el director sigui tan serio, crec que no sempre hauria de ser-ho perquè d’aquesta manera no permet als alumnes que es familiaritzin amb ell, tot hi que entenc que ho sigui perquè sinó és molt complicat controlar a tants nens i joves.

En fi crec que és un documental que per mi m’ha ajudat molt, ja que moltes de les idees que m’ha aportat ja les sabia però d’aquesta manera crec que les portaré a la pràctica. Realment m’ha agradat molt.

Crítica: El país del si i el país del no

Aquest espectacle de dansa contemporània, treballa les emocions i les experiències, el director és Rafael Bonachela i el compositor de la música és Ezio Bosso.

Per mi aquest espectacle de dansa és un dels més complerts que he vist mai. Per els següents motius:
La tècnica i professionalitat dels ballarins és extraordinària, personalment he vist molts pocs cops que algú és mogués i expresses tant amb el cos i tenien una gran energia alhora de realitzar els moviments. Tots sabien perfectament el moment i el moviment que havien de fer per tal de que tot quadres i funcionés a la perfecció.
L’escenografia, estava formada per uns neons, amb formes rectangulars i una pantalla al fons on s’hi projectaven diversos colors, aquesta escenografia també formava part de les llums, amb això vull dir no només estaven allà per situar l’espai sinó també tenien una funció lumínica i això era molt interessant perquè depenent de l’emoció que estaven ballant els ballarins, l’escenografia canviava. El fons s’anava modificant, si els ballarins en aquell moment suposava que estaven vivint un sentiment com per exemple la passió el fons era lila i d’aquesta manera t’ajudava a situar millor l’emoció i en part viure-la amb el ballarí.
La il•luminació, crec que estava molt ben aconseguida, també ens ajudava al públic a situar l’escena, per exemple quan els ballarins ballaven l’emoció de la violència, les llums els enfocaven i els il•luminaven de vermell per tal de que els espectadors entenguessin millor aquesta emoció.
La música s’adaptava perfectament a la emoció,vull dir que la música creava perfectament un imaginari de l’emoció, si aquesta era amor la música ens transportava a un imaginari amorós.
El director crec que ha fet un grandíssim treball, perquè tot quadrava a la perfecció (la música, la llum, els ballarins...) i tots els moviments tan de llums i dels ballarins fins i tot els més petits estaven fets per algun motiu, no eren inútils.
El vestuari, era blanc i crec que era el correcte, perquè és un color neutral que s’adapta a tots els altres.

Només tinc una crítica negativa que és que si haguessin treballar més la expressió de la cara per mi hagués estat un espectacle totalment complet, perquè els ballarins, a alguns més que altres, se’ls veia concentrats però no vivien del tot la emoció, el
que expressaven amb el cos no ho expressaven amb la cara.

Concloent, aquest espectacle de dansa contemporània és molt interessant perquè ens expliquen una història i tant la música, com les llums estan molt ben aconseguides i els ballarins tenen una tècnica impressionant.