Experiències, canvis en les idees

La visita al centre penitenciari quatre camins va ser una experiència en part impactant i forta i per una altre part bonica i emocionant.
La primera imatge que vaig veure són totes aquelles reixes i murs, dins dels quals estan tots els presos, després per entrar varem haver de fer entregues de DNI i inspeccions per veure que no dugéssim cap tipus d’objecte perillós. Un cop a dins la sensació és gairebé claustrofòbica, les portes es van tancant a la teva esquena, els quadres, fets pels presos, tenen un simbolisme molt relacionat amb la no llibertat i abans de passar a la sala de actes, varem veure les sales de vistes, aquest va ser el moment més impactant per mi, veure la família i els presos en un espia tancat on els podien vigilar, em va semblar molt fort, em va sobtar molt.
Un cop a la sala d’espectacles o d’actes, em va canviar totalment aquesta concepció, em vaig tranquil·litzar, em vaig sentir molt més relaxat, simplement per l’aire, l’ambient que es respirava, totalment diferent al del principi. I un cop començada la obra em vaig oblidar de que estàvem en una presó, dels actors no me’n recordava que eren presos. No se per què era com si estigués totalment en un altre lloc. Algun cop em venia a la ment: “estic en una presó, i els actor són presos, què hauran fet per estar aquí?”, però no tenia més importància que un simple pensament passatger, com qualsevol.
I finalment al final de la obra els actors van baixar de l’escenari i varem estar xerrant amb ells sobre el procés de la obra i l’obra, com podria ser amb qualsevol persona.

Abans d’anar al centre de quatre camins quan pensava en un pres creia que d’alguna manera que no era humà, involuntàriament pensem (o almenys jo) que aquells que estan tancats a la presó no son com nosaltres, són d’alguna manera no humans. Doncs bé, entrant en una presó i veient els presos, aquesta idea m’ha canviat, i es clar que són persones, com nosaltres, però que en algun moment de la seva vida han volgut, han necessitat o simplement han fet un error, alguns més gran que d’altres.
D’alguna manera crec que m’havien inculcat a la ment que les persones que s’han saltat la llei, d’alguna manera o altre, no són persones. I gràcies a la visita m’ha canviat aquesta concepció. I a més crec que el poc contacte que tenim amb ells ens ho fa pensar tot això, a la societat no ens interessa saber res d’aquells que estan tancats, en aquell lloc, que no volem saber ni com és, ni on està, com menys en sabem millor.
Doncs per mi la visita a la presó m’ha extret aquesta idea ,equivocada, que tenia enganxada en la ment.

Electra

La obra d’Electra és de Sofoclés i en aquest cas està adaptada per Jeroni Rubió i Rodon i dirigida per Oriol Broggi.

Començarem parlant del text, crec que el text d’aquesta obra està molt ben adaptat i escollit. Han escollit la part més interessant de la obra, en el moment en que comença el conflicte de la obra. I sabent la complexitat del text d’Electra, crec que està molt ben adaptat perquè es pot entendre perfectament.
En quant a la direcció de la obra, crec que ha escollit una forma de fer que segons el meu punt de vista no ha funcionat massa bé. Crec que és un espectacle massa lineal, vull dir que durant tota la obra no varia quasi gents. Això es veu reflectit en la música, en tota la obra és la mateixa, també ho podem veure en la interpretació, molt similar al llarg de l’espectacle i amb una manca forta d’accions.
Una de les coses que crec que cal destacar eren el cor, la funció del qual era com la consciencia d’Electra, crec que estava molt aconseguit, ja que les entrades i sortides d’escena eren lentes i pausades, això feia que l’espectador entengués que no eren del tot éssers humans, que eren quelcom tranquil i segur. I també crec que és interessant del cor que les actrius representaven altres personatges a part del cor. I en canvi Electra i Orestes, eren un actor sol,d’aquesta manera tenien més importància.
Parlant de la interpretació, crec que la dicció i la projecció de veu era perfecte, es sentia i es comprenia tot el que deien els actors, tot el que fa referència al text crec que estava molt ben treballat. Però, en canvi, pel que fa al cos crec que no el van treballar quasi gens, ja que el que deien no anava acompanyat pel cos, el cos no sentia els mateixos sentiments que la ment. Tot hi això hi havia algun actor que ho feia millor que d’altres, però no per tal de destacar-ho.
Pel que fa a al música, com he dit abans, crec que era massa igual tota l’estona i això feia que l’espectador s’avorrís. I segons la meva opinió crec que el músic no hagués estat necessari que estigués en escena, ja que no tenia res a veure amb l’espectacle.
La il·luminació tampoc cridava l’atenció, només recordo un moment en el qual canviava la llum, per donar una sensació determinada, però només un cop en tota la obra, la resta de la obra em sembla que era la mateixa il·luminació.
L’escenografia s’adequava molt al context, vull dir que ens podem imaginar perfectament la època de la qual estem parlant. Tot hi això el vestuari era molt simple i no semblava de la mateixa època que l’escenografia, però això no va ser un problema, al revés crec que amb un vestuari més complex hagués estat massa carregat d’elements l’escena.
L’atretzo, no destacava, simplement feia la seva funció dintre de la obra, en algun cas es creaven imatges visuals interessants, com quant Clitemnestra fa caure sorra a la tomba d’Agamemnon.

En fi segons el meu punt de vista és una obra molt lineal i que tota la importància recau en el text, i tot lo altre té molt poca importància.

De-sideris

Aquesta obra, està representada per joves actors amateurs, però amb un equip de directors, guionista, escenògraf i tècnic de llums i de so professionals.

Començaré parlant de la interpretació dels actors, primer de tot vull dir que crec que tots tenien molt bona presencia i energia dalt de l’escenari.
També cal destacar la gran escolta que tenien entre ells, ja que tots estaven molt atents al que passava al seu voltant, percebien tot el que li passava al conjunt d’actors. Com a exemples d’això posaré les coreografies, que escoltant-se entre ells es creava una harmonia concreta, i també, com un segon exemple, les frases que deien molts cops no eren diàlegs i per tal de dir-les en el moment exacte havien de fer un esforç d’escolta, i crec que estava molt aconseguit.
La única cosa que puc dir negativa d’algun dels actors és la projecció i força de veu, ja que en algun moment de la obra no entenia ni sentia el que deien, tot hi això eren tant pocs cops a la obra que no té gens d’importància.
Pel que fa a la direcció, crec que és molt arriscada, però al mateix temps molt i molt aconseguida. És arriscada, perquè no és habitual veure aquests tipus de direcció en una obra teatral, però com he dit està molt aconseguida perquè a l’espectador li agrada.
També crec que els directors han sabut aprofitar molt bé cada un dels actors, el que vull dir es que han potenciat els aspectes més destacats de cada actor, així utilitzant el millor de cada actor.
Una de les coses que m’ha agradat més d’aquesta obra és que té uns missatges i aquests estan molt ben mostrats, el missatge queda molt clar.
En quant a l’escenografia, segons el meu punt de vista, està molt adequada a la obra, ja que es simple i amb un color neutre, com es el blanc, això fa que pugui ser llocs diversos. I a més permet moviment, això m’ha semblat molt interessant, ja que d’aquesta manera es pot canviar totalment l’espai, depenent de la necessitat de l’escena.
Pel que fa als audiovisuals, també ens crea un espai concret que ens afavoreix l’enteniment de l’escena, com per exemple al principi de la obra que ens parla dels somnis la projecció crea aquest espai surrealista molt present en els somnis. Tot hi això no m’ha cridat excessivament l’atenció les projeccions.
Com l’escenografia i els audiovisuals, el so i la il·luminació també tenien el mateix propòsit, crec que estaven molt ben escollits tant el so com la llum.
Podríem dir que l’escenografia, els audiovisuals, el so i la llum ens creen els diversos espais de la obra, ja siguin surrealistes o realistes.
El vestuari crec que també té un missatge, al principi al ser un somni la roba és de colors blanc i negre, ja que es com si no tingues identitat i en canvi després cada personatge es posa una roba que el caracteritza, que li dona una identitat.
Parlant del guió, crec que és molt i molt interessant, ja que els temes dels quals ens parla són qüestions que a l’esser humà d’avui dia preocupa.




El que m’ha agradat més d’aquesta és que et permet fer una reflexió, ja que la intenció es expressar un missatge, que és el desig, la identitat, el voler quelcom... I no és una simple història d’un personatge que li passa alguna cosa.
En fi, segons el meu punt de vista, crec que és una obra molt complerta, en tots els sentits. Ja que tot combina perfectament, hi ha un guió el qual té un missatge, els actors són el medi per explicar-lo i tota l’escenografia ens crea l’espai en el qual estan els personatges.
Crec que ha estat un projecte molt llarg i intens, però això es veu reflectit en l’èxit del resultat final.

Los niños de Morelia

Aquesta obra explica la història dels 456 menors que van ser enviats a Mèxic durant la guerra Civil i com van viure l’anada, la tornada i l’estància a allà.

Començaré parlant de l’escenografia, que no n’hi havia, proposta arriscada però en aquest cas segons el meu perer aconseguida, ja que els propis actors creaven l’escenografia. L’únic que hi havia a part dels personatges era atretzo, que eren petits objectes molt concrets que tenien significats descriptius de les situacions com ara un vaixell de paper, com a símbol del viatge per arribar a Mèxic, joguines mexicanes, una maleta com ha símbol del viatge de tornada... i això t’ambientava en la situació dels nens.
Com un altre element a part dels actors era el vestuari que jo crec que estava molt ben escollit, perquè realment recordava molt a aquelles èpoques on tots els nens anaven iguals, com amb uniforme, amb roba molt igual i simple.
Crec que cal dir que un dels defectes que he trobat a aquest espectacle era que tots els objectes que es col•locaven al terra, el públic no els veia bé.
Parlant de la història, crec que representaven molt bé el que havia passat a aquells nens que els seus pares havien enviat a Mèxic. Tot hi això crec que algunes vegades els canvis de personatge o situació no s’entenien gaire, com per exemple quan hi ha el canvi de personatges vius a les animes dels personatges que estan morts, no s’entén gaire. Però en canvi hi ha canvis que si que s’entén molt bé, com ara quan els personatges estan somiant.
A nivell directiu crec que era molt interessant que s’expliqués la història combinant els temps de passat i present, a mi em creava interès.
Ara ja parlant a nivell interpretatiu, crec que tot estava molt marcat i disciplinat, vull dir que cada acció que havien de fer estava molt marcat i era concret ( o ho feien concret i marcat, però sense tensió, ni dificultat), i això vol dir que hi ha un treball a priori tant directiu, com dels actors, però necessari per un espectacle com aquest.
També, segons el meu punt de vista, crec el ritme de l'espectacle estava prou bé, era un ritme bastant lineal, amb pocs canvis de ritme, però no es feia avorrit.
Crec que estava realment molt bé els objecte que creaven amb el cos, ja que substituïen l’escenografia, com ara el tren que van crear.
L’energia dels actors era molt forta i en cap moment canviava, però també és veritat que de vegades aquest excés de energia, ens creava tensió al públic, i en alguns cassos donava la sensació que sobre actuaven.
Si no recordo malament crec que no hi havia música ni so exterior, i crec que això és molt destacable, ja que ells mateixos cantaven i omplien la música i els sons exteriors, per mi era molt interessant perquè no he vist gaires espectacles que ho facin.
Les llums d’aquesta obra no crec que siguin molt complicats ni molt elaborades, però realment no hi entenc molt, així que no puc dir res.

En conclusió crec que aquesta proposta és molt arriscada, ja que no hi havia escenografia ni so exterior, però crec que està molt aconseguida, és interessant tant la història, com la interpretació que fan els actors d’aquesta.

Girasons

És un espectacle que ha adaptat varies composicions musicals clàssiques per ha nens entre tres i sis anys. Aquestes composicions adaptades van acompanyades amb una interpretació dels musics.

Per començar parlaré del àmbit musical que, segons la meva opinió, està molt ben aconseguit ja que són temes clàssics “reconstruïts” per que els nens gaudeixin de la música sense avorrir-se i distreure’s. I la tècnica dels músics és destacable, tot hi que no hi entenc gaire de musica, crec que cada un dominava molt bé els instruments que tocava. La tria dels instruments crec que ha estat molt encertada, ja que tots s’unien molt bé.

També crec que estava molt bé la utilització que feien de instruments especials, com ara els que fan sons d’ocells, perquè no s’usen tant sovint i per l’espectador són especials i criden l’atenció.

En segon lloc crec que una de les coses que m’ha interessat més d’aquest espectacle són les imatges que creaven, com ara les ombres rere una tela, les bombolles de sabó, les teles que feien l’efecte del mar...

També crec que la combinació de musica amb interpretació, és molt interessant, tot hi això, segons el meu punt de vista, crec que faltava aprofundir amb la interpretació, vull dir que crec que els hi faltava energia i expressió,quan feien les accions teatrals, però quan tocaven els instruments es “creixien”, que crec que interpretaven amb més èmfasi i seguritat.

Per altre banda crec que si hi hagués un fil augmentatiu, una historia, hagués estat molt més interessant i més entretingut per el públic,a més sabent que va dirigit a un públic infantil.

Per concloure, crec que és un espectacle que per el públic al qual va dirigit està molt ben aconseguit i pensant que sempre estem acostumats a veure musica sense interpretació, crec que és molt interessant veure uns músics que s’aventuren a d’interpretar, encara que sigui poca.

Fellini

Federico Fellini, va ser un dels directors més importants de Europa i del món. Jo crec que tenia un món interior molt especial perquè en aquesta obra podem veure com per exemple utilitzava moltes idees a partir dels seus somnis, crec que va ser un dels grans directors de cine que haguem vist en molt temps. També cal dir que no només era un molt bon director, sinó que també dibuixava molt bé, fent caricatures molt bones.

Bé, parlant de l’exposició era interessant veure amb quin tipus de personatges treballava i com, per exemple les dones sempre eren de constitució forta i grans, sobretot si havien de ser mares.

Cal esmentar una de les escenes més important en el seu cinema, la del helicòpter portant una estàtua de Jesucrist, que es veu que ell ho havia vist hi seguidament ho va transportar al seu cines, això ens diu que tenia una gran capacitat d’observació.

També cal destacar la quantitat d’matges que creava, vull dir que feia imatges molt especials i amb molt de significat, com ara quan en Marcello Mastroianni i la Anita Ekberg, entren a la font de Roma i es para l’aigua. Parlant d’aquest dos actors, cal esmentar la seva importància en el cine de Fellini.

També és important que la mateixa dóna de Fellini va treballa com a actriu en les seves pel·lícules.

En fi cal dir que el treball que va fer Fellini va ser excel·lent i va aconseguir fer pel·licules màgnifiques.

Objectes desclassificats

En aquesta exposició podem veure grans artistes com ara: Ana Laura Aláez, Christian Boltanski o Andreas Slominski. El que més m’ha impressionat d’aquesta exposició és la quantitat d’escultures, però descontextualitzades, amb això vull dir que tot eren escultures però totalment allunyades del concepte canònic d’escultura, utilitzant objetces de la nostra quotidianitat. Com per exemple El suport amb verges de Fritsch, si no t’hi fixaves semblava una torre clàssica, però s i t’hi fixaves eren unes verges col·locades unes a sobre les altres, formant una torre, per mi era una critica, justament a aquestes coses tant clàssiques com són les verges i les torres perfectes.

Crec que també cal esmentar una obra que amb dos simples peces d’una dona ens permet imaginar tota una escultura sencera d’una dona, aquesta és Dones sobre sabates de plataforma. Que amb dos simples objectes ja crea uns estereotips molt concrets.

Joc d’ombres era una obra d’art on hi havia uns objectes que tenien uns llums darrerre hi les ombres d’aquest és projectaven al davant, aquesta imatge a mi em recordava a la societat mateixa, la vida quotidiana.

Finalment esmentaré Sense títol de Andreas Slominski, que era una bicicleta amb una carrega al darrere de bosses, brossa... de tot allò que ens podem trobar al carrer, crec que cal destacar que l’art avui dia es pot fer amb qualsevol cosa i això el fa encara més lliure i obert a possibilitats.

Per concloure crec que és molt interessant veure com artistes usen objedcte quotidians per fer obres d’art.